Aquest escrit el vaig enviar a la revista VITALS i el van publicar molt retallat, tant que els que el van llegir no el van acabar d’entendre. Per a ells i per tots vosaltres ara el llegiré tot sencer. Es titulava
GENT GRAN – Qui és la Gent Gran? Vet aquí el dilema.
Quan jo era petit ho tenia molt clar: la Gent Gran eren aquells, els avis, els més grans, els que manaven i ens deien “Ei noi, que m’han dit que vas ser tu qui va trencar la pota del gat”, mentre jo ho negava esporuguit. Però conforme han anat passant els anys s’ha difuminant aquella frontera fins a fer-se tan lleu que ara ja no sé qui és la Gent Gran. Una primera conclusió hauria de ser: la Gent Gran són els vells. Però es veu que no és ben bé així. Perquè quan trec el nas per la porta del casal hi veig gent de moltes edats, des dels de que em porten més de vint anys fins alguns que són més o menys de la meva fornada. Però això no m’acaba de quadrar: què hi fan aquí els de la meva edat?
Perquè jo no sóc gran. Jo, quan em miro al mirall cada matí a l’hora d’afaitar-me em veig sempre igual. No he canviat, sóc pràcticament com quan tenia deu o vint anys. Bé…, si m’ho miro bé una mica potser sí que he canviat, em falten molts cabells, els que em queden s’han tornat blancs, tinc alguna arruga i se m’ha fet papada. Però això són detalls sense importància, perquè allò que importa és aquella mentalitat, aquella manera de pensar que no ha canviat gens. Bé…, una mica potser sí que ha canviat, perquè mirant-ho fredament ara no tinc les ganes de jugar que tenia abans. Encara me’n recordo quan sortíem amb els amics i jugàvem a titllos o a baldufes, i ara no se m’acudiria de posar-me a fer voltar la baldufa (encara que us he de confessar que no fa gaire vaig ensenyar als néts com es feia). Amb la mà al pit he de reconèixer que m’enfado quan la canalla vénen a trucar el timbre de casa i marxen corrents.
Jo creia, sincerament que la gent gran eren aquells que ja no hi són, els que a poc a poc es van anar morint deixant la Colònia orfe de memòria i d’aquells costums inherents al fet de ser de la Colònia. Aquells que abans de tallar el pa hi feien una creu, aquells que quan entraven a les cases deien Ave Maria, o Delaguard, els que seien als bancs del forn de la Cooperativa, els que miraven les partides de cartes de l’Ateneu, els que ens explicaven històries dels darrers formatgers que havien plantat al Pla, els que portaven faixa i gorra negra, les dones que es pentinaven amb monyo i es tapaven els cabells amb un mocador negre, o aquelles que es senyaven quan ressonava el tro de la tempesta…. I jo això no ho faig. Bé…., sí que porto boina negra a l’hivern, sí que faig la creu al pa abans de tallar-lo, sí que dic Delaguard quan entro a alguna casa…. Però això no compta, perquè el que en realitat és important és tal com em veig cada matí quan em miro al mirall. I us ben asseguro que pràcticament no he canviat.
Abans les coses eren molt més clares i quan algú tenia setanta anys com tinc jo ara, ja era un home vell, “Gent Gran” en diríem ara. Inclús als seixanta ja eren grans. Però ara això ha canviat molt. Ara hi ha persones de seixanta anys que encara formen part del Grup de Joves del poble. N’hi ha de setanta anys que encara salten les sardanes. I alguns de vuitanta que encara ballen country. Abans, quan tenien seixanta o setanta o vuitanta anys, la gent es queixaven que els feia mal aquí o allà, i s’asseien en uns bancs que anomenaven “Els bancs del si no fos”. I ara això no ens passa. Bé…, sí que és veritat que el genoll em fa la punyeta, i que als dits hi tinc una mena de dolor els dies que s’ennuvola, i aquell os de l’esquena que fa aquelles punxades. Però això no compte, perquè en el fons allò que és important, us ho ben asseguro, és aquella sensació de no haver canviat gens.
Un dia, i d’això ja fa un temps, passejant per la Colònia se’m va acostar un noi i em va dir: “Güelo” (que vol dir avi en l’idioma del jovent) me podria indicar donde està la iglesia?” El meu primer rampell va ser dir-li que no, que no ho sabia, o encaminar-lo cap al Molí Nou, però per aquell instint mesell de servitud al turisme el vaig adreçar al punt d’informació. M’ho vaig prendre com un insult, igual que quan al tren algú s’aixeca per a cedir-me el seient, o quan les noies joves em parlen de vostè. A vegades he pensat que eren indicis d’alguna cosa que no acabava d’anar bé. Però mirant-ho bé eren coses sense importància, perquè allò que importa és que jo encara em sento jove, i encara més, sé que ho sóc.
Intrigat he anat al Casal per a mirar si hi havia algú que pogués ser “Gent Gran”, i de sobte ho he vist clar. Aquelles persones que jugaven a cartes o feien tertúlia assegudes en diferents taules, aquestes persones són les dipositàries actuals de la memòria de la Colònia. Són elles l’essència que ens configura com a poble, és a dir, són la Gent Gran de la Colònia. I per edat i per haver viscut les mateixes coses importants que elles, hauria de dir amb satisfacció que jo també sóc una persona gran. Tot i que, entre nosaltres, us he de confessar amb la boca petita que jo encara em sento jove. Diuen que els homes i les dones som tots diferents, però també en general som tots iguals. I és per això que penso que aquells avis de quan jo era petit, arronsats pel pes dels anys i dels records, també es devien sentir joves quan jo els veia tan grans. I en voleu saber una altra? Que en el fons la Gent Gran som tots: Abans van ser ells, ara som nosaltres, i demà seran els joves que ara estudien per ser vells. No en tingueu cap dubte.
Aleix Font, Novembre 2021.
